Ella

Ella.jpg
 

Me la va descobrir el meu pare quan tenia vuit anys, em va regalar la meva primera pel·lícula d'ella on tenia el seu primer paper protagonista i amb el qual va aconseguir l'Oscar, Vacaciones en Roma (1953). Per una nina d'aquella edat és un film que narra una història preciosa amb un final diferent i ella, l'Audrey, amb la seva ingenuïtat i frescor enamora a qualsevol.

Francament, i com era d'esperar, a mi em va robar el cor. Després d'aquest títol el van seguir d'altres: Sabrina (1954), My Fair Lady (1964), Desayuno con diamantes (1961), Una cara con ángel (1957), Los que no perdonan (1960), Charada (1963), Sola en la oscuridad (1967) i Ariane (1957). La majoria d'aquestes pel·lícules són un record vague de la meva infantesa i adolescència, exceptuant Ariane que la vaig veure per primera vegada recentment. Només n'hi ha tres que he repetit i dues que destacarien, Sabrina és la número u i Vacaciones en Roma l'acompanya, Desayuno con diamantes quedaria en tercera posició.

L'escena de la Holly Golightly contemplant l'aparador de Tiffany & Co és, probablement, la imatge amb la que la majoria de gent la relaciona i identifica. Suposo que, en canvi, per mi l'Audrey Hepburn sempre serà aquella noia que desprèn una aura especial, envoltada d'innocència, bondat i amor desinteressat cap als altres. Llegir per conèixer més de la seva persona, veure el què en diuen directors i companys de professió, fa creure que en els seus primers papers traspua part d'aquesta personalitat encantadora i que observes sense poder evitar el somriure. Segurament és en aquesta escena de Vacaciones en Roma on es pot entendre a què em refereixo. Pareu la lectura i cliqueu a l'enllaç, val la pena veure-la abans de seguir llegint.

Doncs bé, es diu que Gregory Peck va optar per improvisar el final de l'escena i d'aquesta manera obtenir una reacció espontània per part de l'Audrey; William Wyler, el director, evidentment va quedar encantat amb el resultat i és l'única

escena de la pel·lícula que es va gravar en una sola presa. La seva resposta genuïna encaixa a la perfecció amb el seu personatge i a la vegada deixa veure la seva reacció natural, reforçant aquest sentiment de tendresa que desperta. Si pareu atenció podeu sentir com ell es disculpa i li diu "I'm sorry, it was just a joke". Si la torneu a mirar ara ho fareu amb uns altres ulls, recollint el fruit de la seva persona.

L'Audrey és reconeguda per haver interpretat alguns papers que l'han fet passar a formar part de la història del cinema, per la seva missió humanitària amb UNICEF i sobretot com icona d'elegància natural. La seva figura va permetre descobrir una nova manera d'apreciar la feminitat, allunyant-se dels cànons estètics del moment, però sobretot, i des del meu punt de vista, va mostrar com la bellesa és una qualitat intrínseca de l'interior de cadascú.

Des dels vuit anys va esdevenir el meu referent; desconec què pensava o fins on arribava la meva comprensió en aquell moment, però suposo que la màgia que transmetia era inevitable no percebre-la i em va captivar. Com ho fa també aquesta fotografia d'ella ballant amb Billy Wilder en el set de Sabrina. Definitivament és la meva pel·lícula preferida de l'Audrey, segurament hi té molt a veure la seva estada a París, però aquesta ja és una altra història.

Us deixo amb ella i la seva cançó.

Photography by Mark ShawAudrey Hepburn dancing with director Billy Wilder on the set of Sabrina, 1953. 
Song by Henry Mancini and Johnny Mercer singed by Audrey Hepburn - Moon River 

 
M'inspiraEla & PuntComment