Vint-i-cinc

Vint-i-cinc
 

Aturar-se, per tornar a començar. Ralentitzar el ritme per descobrir cap a on vull anar. Parar atenció per discernir d'entre el murmuri general i poder, per fi, distingir la meva pròpia veu, la meva identitat.

Els dos últims anys han sigut intensos, o potser només cal dir incerts. La incertesa es va colar en el meu dia a dia, impregnant-ho tot i jo, culpable, vaig ajudar-la, posant de cap per avall tot allò que faltava, donant pas al dubte absolut. Qüestionar-s'ho tot pot arribar a ser una proesa. I, tot plegat, em vaig trobar immersa en una sensació de paràlisi i incapacitat profunda; m'estava deixant consumir.

Inhalar aire i agafar perspectiva, procurar aixecar-se per començar a caminar. Mai m'havia sentit tan perduda ni desorientada; tenia la certesa que era el meu moment, aquell en què decideixes cap a on vols anar i, en canvi, quan ho visualitzava, mirant al meu voltant, tots els camins eren vagues. La incertesa seguia estant present i, per primera vegada a la vida, era incapaç de sentir la direcció cap a la qual volia avançar. Amb els mesos, i amb l'ajuda d'algú, vaig entendre que simplement el que em calia era començar a caminar de nou. Cap a on em dirigís era indiferent, el que comptava era el fet de crear moviment i generar acció. Quan et mous, tard o d'hora les oportunitats arriben i les peces encaixen. Allò que abans podies veure desdibuixat ara cobra una nitidesa inesperada i el teu camí, aquell que sempre havia estat present just davant teu, sembla que finalment es traça amb definició al bell mig dels teus peus.

If you don’t know where you are going, any road will get you there.

Coincidint amb aquesta etapa, uns mesos després d'haver reprès el meu curs, m'he topat curiosament, o potser de manera irònica, ja que s'ha donat en ocasions diverses, amb unes cites de Lewis Carroll que precisament fan

 

referència a aquest sentiment i que plasmen amb una senzillesa sorprenent la resposta indicada a aquests moments. El diàleg d'Alícia al país de les meravelles que diu així:

— Podríeu dir-me, si us plau, quin camí haig de seguir per sortir d'aquí?
— Això depèn, en gran mesura, d'allà on vulguis arribar.
— Tant me fa, a on...
— Aleshores tant és el camí que triïs.

I la cita que resumiria l'anterior fragment: If you don't know where you are going, any road will get you there.

L'aprenentatge, així doncs, és que el que compta és caminar. En aquest punt és on em trobo i en aquest camí em ve molt de gust que m'acompanyi aquest projecte. Fa mesos lluitava amb mi mateixa per tornar a escriure, fins que vaig comprendre que a vegades simplement no és el moment. Aquest post, amb aquest títol i aquesta imatge data del 10 de desembre del 2016, llavors el text que contenia començava així:

"Una pàgina en blanc; aquesta és una de les millors felicitacions que podia rebre en el meu vint-i-cinquè aniversari.

Després d'uns mesos instal·lada en l'apatia i un estat de letargia profund, sento que per fi començo a desvetllar-me, recuperant a poc a poc els sentits mentre espolso encara algunes restes de crisàlide."

Vull que aquest fragment consti en la primera pàgina d'aquest inici per poder tenir present on era i fins on he arribat. Encara queda un llarg camí per recórrer i estic orgullosa d'aquesta pàgina en blanc que estic escrivint als vint-i-cinc.

Gràcies a tots aquells que heu estat aquí.


Painting by Satsuki Shibuya, Higher Self (2015)
Song by Morgan ⎯ Work